Fent una síntesi del més representatiu i remontant-nos a la Prehistòria trobem que a indrets del nostre terme s'han trobat jaciments de la Cultura del Bronze (Molló de les Mentires. Cova de Canet), així també a la Serratella s'han localitzat construccions presumiblement ibériques.

De l'época romana els coneixements sobre el tema són escassos, però es suposa que hi va haver un
establiment rural a la Partida de Cairent i també a la Bonavista.

La societat islàmica ve definida també pel seu aspecte rural ja que estava conformat per un grup d'alqueries entre les quals estan les de Cairent, Agielo, Porçons, Cría Vella....

Amb la conquesta cristiana trobem el primer document escrit sobre Aielo: al Llibre de Repartiment Jaume I concedeix l'any 1248 a P. et A.Vacher i a R.Gallach les terres de les alqueríes de Cayren, Pursonex, Ayello, Zihueva i Hafif, restant sotmeses a régim de vassallatge. Probablement aquestos senyors deixaren les terres en data incerta.

En 1445 els senyors de Malferit prenen possessió d'Aielo sota privil.legi concedit per Alfons V el Magnànim. Així Jaume de Malferit, lloctinent del governador militar de Valéncia, i el seu fill Francesc, cambrer que prestà els seus serveis a l'empresa del Regne Sicilià, prenen per a ells i per als seus successors tota la jurisdicció civil i criminal al lloc d'Aielo.

En aquestos moments ja destaca el lloc d'Aielo i les altres alqueríes perden importància: la concentració de la població va donant-se cap al sud del terme, degut segurament a la major disponibilitat de recursos hídrics (prop del riu Clariano i l'horta Vella).

La població era morisca i el 1563, en compliment de la pragmàtica de Felip II s'ordenà un desarmament general dels habitants, procedint-se també a registrar totes les cases del lloc (73). Més avant, el 1609 es dicta l'Ordre General d'Expulsió quedant Aielo deshabitat. És per açò que Lucas de Malferit redacta la Carta Pobla (1611) restablint-se la relació socio-feudal del camperol amb el senyor, en unes condicions molt dures, cosa que serà criticada per Cavanilles a les "Observaciones..." i exposada pel diputat Pere Aparici a les Corts de Cadis el 1813 com a exemple de pervivéncia feudal a les terres valencianes.

Els plets contra el Marqués de Malferit per part dels veïns van ser nombrosos i llargs, sobre tot els de 1792 i 1800 front a Salvador Roca i Pertusa que pràcticament resultaren infructuosos en gran part dels seus objectius.
Amb el decret d'abolició dels senyorius (6 d'agost de 1811) es deixen de pagar rendes al senyor, s'eliminaren regalies... però açò va durar poc, ja que en tornar Fernando VII després de la Guerra del Francés, molts senyors presionen per a quç restauren els seus privil.legis.

Al 1837, amb la nova Constitució liberal on es recullen decrets abolicionistes, es segueixen senténcies entre ajuntament i senyor arribant al 1858 en qué es declara al poble d'Aielo i el seu terme restituits per la classe dels lliures a l'igual que els demés pobles de reialenc i l'exempció de pagament per als terratinents.

Demogràficament la població presenta un lent creixement: a mitjans del segle XVII, després de l'expulsió morisca es calculaven uns 364 veïns, a principis del segle XVIII, amb l'expansió demogràfica hi contava 900, i a finals d'aquest mateix segle arriba als 1989.

Al 1850 es calculàven uns 2.700 habitants i el 1900 sols hi havien 2.883, baixant la xifra a 2.595 el 1940. Actualment el comportament poblacional a Aielo es caracteritza per una estabilitat amb un lleuger creixement (3.085 habitants l'any 1960 sent en 1990 de 3.885).

Pel que fa a l'evolució urbana. Aielo ha crescut significativament des dels any 50, seguint una evolució des de l'antic nucli del Fondo, fins arribar a la C-3316 i cap al Nord. El resultat mostra un traçat ordenat i dominat per un aspecte general ortogonal, producte d'una planificació controlada que probablement començara en els anys 20 amb els plans d'ordenació i eixample. L'escàs creixement demogràfic experimentat a Aielo i l'orientació de les activitats edificatòries a zones noves ha permés respectar, llevat d'algun cas, el conjunt del casc antic, conservant així la seua fisonomia i les diverses variants i tipologíes de vivenda.